lunes, 14 de febrero de 2011

Tornar-te a trobar

Feia anys que ens havíem barallat. Jo no vaig saber res més de tu ni dels teus pares i la vida va continuar igual tot i que sempre sabia alguna cosa sobre tu i els progressos que feies. Van passar els anys, em vaig treure la carrera i un bon dia vaig anar a parar al teu col•legi en aquell poble tan petit i tan deliciós. En un principi no et vaig reconèixer tenies dotze anys i t’havies convertit en tota una doneta. Em vaig assabentar que us havíeu mudat feia anys per un tema de feina del teu pare, que ells dos s’estaven separant i que tu estaves molt trista. Encara que em va costar molt apropar-me a tu, em vaig decidir a parlar amb tu car que jo era la psicòloga del col•legi. Al començament no em volies dirigir la paraula eres molt reservada i tímida i em va costar molt treure’t les paraules, ja que no feies cas de res. Però de sobte em vas començar a parlar d’una amiga del teus pares, que s’havia marxat una nit que vas sentir soroll i crits i que mai més la vas tornar a veure. Aquella amiga es deia Marilia i te l’estimaves molt, cantàveu cançons, jugàveu a pilota, us inventàveu històries i passejàveu a la vora del mar a l’estiu. En aquell moment em vaig posar a plorar. Tu quedares estranyada i no sabies que fer. A la fi et vaig dir qui era, perquè tu només coneixies una part del meu nom,Lia. Vas sortir corrents i jo vaig anar darrere teu. Anna , Anna cridava jo. Al moment et vas parar i vaig veure que tenies llàgrimes als ulls. Em vas preguntar que perquè t’havia deixat tan sola i que no em volies tornar a perdre. Et vaig abraçar i m’entres t’acaronava els cabells et vaig contestar:
- Ho sento germaneta, no ho tornaré a fer.....